Genuïnament masculí

És aquella hora fatídica de qualsevol dia de l’any. Quarts de tantes del vespre. Tant se val que sigui estiu o hivern, que faci calor o que plogui. Els homes hem de complir amb un deure moral que se’ns ha imposat per “praxis”. És cosa d’homes. Poques vegades veureu una dona fent aquesta activitat. “És hora de baixar la brossa”.

Fins ara era una tasca bastant simple però altament ridícula. Tots hem vist la imatge del nostre veí d’escala o de carrer (la nostra preferim no veure-la) amb bata i espardenyes o bé amb pantalons curs i aquella samarreta atrotinada però que tant còmoda és per estar per casa o pijama i anorac... I no et dic res si plou o ha plogut. Si plou o ha plogut no baixaràs al carrer amb sabatilles perquè després vagis deixant petjades per tot el pis? No. Així que, amb els pantalons curts o aquell xandall vell, et calces les sabates de vestir (que només tornar a entrar al pis et canviaràs per les espardenyes), agafes la bossa de la brossa i a visitar el contenidor. Menys mal de la complicitat de l’hora; poca gent, poca llum...

I com deia, fins ara era una tasca bastant simple, però ara... Bossa ecològica contenidor marró, la del plàstic al plàstic, el cartró, el vidre... Compte! les piles i les bombetes no. Guarda l’oli!

Perquè ara no és baixar amb una bossa de brossa, ara baixem carregats fins a les dents amb tot tipus de bosses i ara sí ens sentim ridículs. Menys mal que anem de pressa perquè tot això ho fem amb l’espai de temps “d’entreanuncis” o a la mitja part d’algun esport. Sí amics meus, sí. Genuïnament masculí.

Ja en tinc els gens plens!

Currar mata

L’altre dia, en anar a treballar a primera hora del matí, cansat de l’estrès de tota la setmana i del poc dormir, vaig veure a terra un paquet de tabac, blanc i vermell, amb una frase lapidant que em mirava fixament amb les seves lletres grans i impactants, “FUMAR MATA”. En principi no em vaig sentir al·ludit perquè ja no fumo des de fa anys però em vaig posar a pensar. Està bé que les autoritats sanitàries se’n preocupin tant de nosaltres però tanmateix jo no conenc ningú que hagi estat treballant tota la vida i hagi sobreviscut eternament, per tant, també podríem arribar a una altra conclusió, “CURRAR MATA”.

En aquest moment m’imagino aquesta frase impresa a la barra espaiadora del teclat del meu ordinador a la feina i perquè no també als mànecs de les eines de treball, en els Post-its de l'oficina, als volants del camions... Us imagineu que quan anéssiu a fitxar a l’entrar a treballar en comptes de l’hora i “passi la seva targeta” digués: “està vostè a punt d’iniciar una activitat que pot ser perjudicial per a la seva salut, està segur que vol continuar?”? i un parell de botons tàctils “sortir, continuar” i depenent de l’opció escollida et digues “el que li pugui passar a partir d’ara serà sota la seva responsabilitat”.

Però bé hem de sobreviure i no ens podem deslligar del treball, per tant, estaria bé que al peu de la nòmina hi hagés aquesta petita postil·la: “L'empresa li recorda què, a recomanació de l'OMS, s’hauria d’agafar uns dies de festa a compte de la Tesorería General del Estado”. Estic segur que aquesta recomanació seria molt més ben vista i acceptada que la dels paquets de tabac. I podria apostar que tothom, per salut i només per salut, en faria cas.

La mosca. L'animal més ruc del món

Podria ser un dia tranquil, plàcid, d’aquells dies de començaments d’estiu en els que una mica de corrent d’aire et dóna aquella sensació relaxant desprès d’un dia atrafegat i ple d’entrebancs en el que has fet baixar, de patac i més d’una vegada, tot el santoral en renecs dels que després te’n penedeixes.
Així estava, deixant-me endur per la lectura d’una obra de teatre, “La casa de Bernarda Alba” quan de sobte noto com alguna minúscula cosa se’m passejava pels cabells. Inconscientment passo la mà a contrapèl per apartar-ho. Una mosca surt del meu cap i en una curta volada se m’atura a la cama i es passeja cuixa amunt amb total tranquil·litat. Aquesta vegada miro d’estibar-li un ventallot amb el dors de la mà. Novament volada... aquest cop a l’orella. Intent de cop i una altra volada. Ara es passeja desafiant pel cantell dels fulls del llibre. El tanco de cop per mirar d’atrapar-la. Gràcies a Déu que s’ha escapat i no he de lamentar què hagués quedat entre les pàgines 70 i 71. Vola, aquest cop em desafia des de les cortines. La xancla va parar just al lloc on estava la mosca però unes dècimes de segon més tard. Dos o tres intents més amb la xancla. Zero impactes a l’insecte dos a les blanques cortines. Decideixo deixar la xancla i enrotllo un diari... més intents de colpejar-la al vol... Jo que hi vaig, ella que torna. ¡Suïcida! Insisteix i insisteix al cap, a la cama, a l’orella, al braç... El diari ja ha perdut la seva forma tubular. Insisteixo. Tard o d’hora caurà.
Cinc minuts després sento el seu brunzit agonitzant i jo inspiro satisfet però amb el pot d’esprai mata mosques a la mà.
Crec sincerament que la mosca és l’animal més ruc del món. L’amenaces i l’amenaces de mort i ella insisteix i insisteix. Allà ella.
Reprenc la lectura; “BERNARDA. Sí, que vengan todos con varas de olivo y mangos de azadones, que vengan todos a matarla.”
Zzzzzzzzz... zzzzzzzz... Una altra. Em ve al cap el títol d’una pel·lícula “The neverending story”

m'estreno

Per primera vegada he decidit fer una mica públics alguns escrits que tinc per aquí per allà i d'altres que es queden enganxats a la coixinera, en algunes nits on el temps es distorsiona i s'allarga molt més en la nostra percepció que en els dígits d'aquell petit aparell que ens acompanya cada nit des de la tauleta.
Bib bib, bib bib, bib bib...