La mosca. L'animal més ruc del món

Podria ser un dia tranquil, plàcid, d’aquells dies de començaments d’estiu en els que una mica de corrent d’aire et dóna aquella sensació relaxant desprès d’un dia atrafegat i ple d’entrebancs en el que has fet baixar, de patac i més d’una vegada, tot el santoral en renecs dels que després te’n penedeixes.
Així estava, deixant-me endur per la lectura d’una obra de teatre, “La casa de Bernarda Alba” quan de sobte noto com alguna minúscula cosa se’m passejava pels cabells. Inconscientment passo la mà a contrapèl per apartar-ho. Una mosca surt del meu cap i en una curta volada se m’atura a la cama i es passeja cuixa amunt amb total tranquil·litat. Aquesta vegada miro d’estibar-li un ventallot amb el dors de la mà. Novament volada... aquest cop a l’orella. Intent de cop i una altra volada. Ara es passeja desafiant pel cantell dels fulls del llibre. El tanco de cop per mirar d’atrapar-la. Gràcies a Déu que s’ha escapat i no he de lamentar què hagués quedat entre les pàgines 70 i 71. Vola, aquest cop em desafia des de les cortines. La xancla va parar just al lloc on estava la mosca però unes dècimes de segon més tard. Dos o tres intents més amb la xancla. Zero impactes a l’insecte dos a les blanques cortines. Decideixo deixar la xancla i enrotllo un diari... més intents de colpejar-la al vol... Jo que hi vaig, ella que torna. ¡Suïcida! Insisteix i insisteix al cap, a la cama, a l’orella, al braç... El diari ja ha perdut la seva forma tubular. Insisteixo. Tard o d’hora caurà.
Cinc minuts després sento el seu brunzit agonitzant i jo inspiro satisfet però amb el pot d’esprai mata mosques a la mà.
Crec sincerament que la mosca és l’animal més ruc del món. L’amenaces i l’amenaces de mort i ella insisteix i insisteix. Allà ella.
Reprenc la lectura; “BERNARDA. Sí, que vengan todos con varas de olivo y mangos de azadones, que vengan todos a matarla.”
Zzzzzzzzz... zzzzzzzz... Una altra. Em ve al cap el títol d’una pel·lícula “The neverending story”